No sé si us he contat mai com vaig trobar la meva primera feina fent videojocs. O millor dit, com la feina em va trobar a jo.Va passar ara fa set anys, el febrer de 2003, quan per jo fer videojocs era com tocar amb un dit en el cel (ja us contaré un dia com va acabar, aquesta fantasia). Jo tenia aquesta il·lusió des de petit, havia dedicat molt del meu temps lliure a estudiar programació de gràfics, i per què no dir-ho, ja em venia de gust un canvi de feina. Va ser just en aquest moment quan a un empresari estranger amb negocis a Mallorca se li va ocórrer la “brillant” idea de muntar un estudi de videojocs, el primer, i encara únic, de l'illa (com he dit, ja us la contaré sencera un dia, aquesta història). Aquest fet de per si ja era improbable. Com que jo encara no tenia cap experiència en la indústria, era encara més improbable que em pogués enterar de tot això, o que ells s'interessassin per jo. I encara més que em donassin la feina. I encara més que em donassin exactament el treball amb què havia somiat, com a programador de gràfics. Gràcies al qual vaig adquirir l'experiència que em permetria trobar, quatre anys més tard, una feina com a programador senior de gràfics a un estudi de Derry, a Irlanda del Nord (que va ser quan vaig començar a escriure aquest blog). La resta és història.
És a dir: que una sèrie de sucessos improbables, que van tenir lloc en la seqüència correcta, i en el moment més oportú, van transformar la meva vida. I voleu saber quin va ser el fet que els va posar en marxa? Un vell amic i company d'estudis, esperant un bus a Menorca que l'havia de conduir a una convenció, va conèixer un informàtic que treballava pel que seria el meu cap. I la raó per la qual es van conèixer, i començar a xerrar, i fer-se saber de l'existència d'aquesta feina, va ser que el bus que esperaven arribava deu minuts tard.
Si aquell bus hagués arribat deu minuts abans, tota aquesta cadena d'events s'hagués pogut truncar, i la meva vida durant els set anys següents hauria pogut ésser ben distinta. I tot, degut a un fet totalment atzarós.
No menys atzarós va ser un event que va tenir lloc anys més tard. Vaig tornar a Mallorca des d'Irlanda en el que em va semblar en aquell moment una de les pitjors experiències de la meva vida. Tres dies després, el meu pare va patir una embòlia. Em costa interpretar el quadre d'ansietat que em va fer tornar a casa com a “bona sort”, però dins de la desgràcia, el que jo acabàs de tornar a Mallorca va ser providencial per a poder ajudar a la meva família.
Uns mesos més tard, vaig decidir traslladar-me a Barcelona després de que el meu ex-cap m'hagués oferit una feina per després rebutjar-me (com vaig contar aquí), i allò ho vaig considerar totalment desafortunat. Tot aquest temps després, i després de viure el millor any i mig de la meva vida, ja no ho tenc tant clar, que fós mala sort.
I sabeu en aquest cas quin va ser el fet detonant? Recentment me n'he pogut assabentar: uns ex-companys de l'estudi on treballava s'havien oposat a que em contractassin. Pensaven que jo era una persona molt negativa (s'equivocaven) i es temien que em donassin la feina per contactes i no per mèrits (que no era cert). Tot plegat, un altre fet atzarós, però que ha desencadenat tota una sèrie d'inesperades, i afortunades, conseqüències. De no ser per ells, potser m'hauria perdut tot el que he viscut a Barcelona.
És realment aixì? La nostra vida no és més que un cúmul d'incidents aleatoris, i nosaltres el resultat d'un seguit de casualitats?
El meu amic David Topí, per qui acab d'il·lustrar el llibre “Una respuesta del universo” (per cert, una altra feliç coincidència; veure les meves il·lustracions aquí) pensa que a l'univers, l'atzar no existeix; que la realitat és de fet una manifestació de l'inconscient col·lectiu, i que els events aparentment casuals de la nostra existència es produeixen perquè de qualque manera els hem atret, a través del nostre pensament. O una cosa així...
Fa anys, jo havia arribat a pensar que això podia ser cert. Que tot ens passava per una raó, que les coincidències, sobretot quan venien tant ben donades, quasi com el guió perfecte d'una intriga de novel·la negra, només podien respondre a un pla perfectament organitzat. Que de qualque forma, l'univers ens enviava les senyals que ens convidaven a complir amb el nostre destí. Que de qualque manera que no enteníem, tot allò que estàvem predestinats a viure (jo, si més no), ho viuríem.
Potser m'he tornat vell, o cínic, o pràctic – o les tres coses – però ja no puc creure en una cosa així. Més encara, em sembla que té fins i tot un punt de sobèrbia pensar que qualsevol de nosaltres pot ser tan important en l'ordre de les coses com per que l'univers ho faci venir bé per a concedir-nos el que desitjam, per enviar-nos senyals, per definir el nostre destí, o en general, per a treballar per nosaltres. Jo, senzillament, no em don tanta importància.
Crec que som nosaltres qui donam significat a les casualitats. Que per l'univers, això és tot el que són: un conjunt d'events desconnectats. I que som nosaltres els qui ens encarregam, dins de la nostra visió limitada, de filtrar els fets que semblen tenir la clau del futur, i posar-los l'etiqueta més adient: “bona sort”, “mala sort”, “destí”, o com s'anomena en el món de les creences paracientífiques a aquests cúmuls de casualitats improbables: “sincronicitats” o “serendípies” -- ho sé, sóc fan d'Iker Jiménez :)
Més enllà de l'anècdota, pot arribar a ser perillós donar-li a la predestinació un lloc massa important a les nostres vides. Ja hi ha massa gent que recorre a la vidència, l'astrologia i altres supersticions per a prendre decisions. Fins i tot moltes religions inclouen una idea subjacent de l'inevitable, de la supeditació de la nostra voluntat a uns designis superiors a nosaltres.
Entenc perfectament totes aquestes visions de la realitat. Fins i tot, entenc que és humà mesurar l'univers amb la nostra pròpia escala, i donar-li a fets fortuits un significat del qual possiblement estan mancats per ells mateixos. I en certa manera, és reconfortant pensar així, descarregant d'aquesta forma la nostra pròpia responsabilitat en circumstàncies, coincidències o plans fora del nostre control.
I almenys en un sentit, és cert. L'atzar és part integral de la nostra vida, tant si és degut a un pla universal, com a la més prosaica probabilística. I faríem bé de no menysprear el paper que la sort (o el que entenem per sort, sigui bona o dolenta) juga en el nostre destí. Però d'aquí a cedir a la sort la nostra responsabilitat, hi ha un bon tros.
No va ser la sort la que em va fer estar preparat per a fer aquella feina, ni per adquirir el coneixement i experiència. No va ser sort quan vaig triar arreglar la meva vida quan havia tocat fons. No ho va ser estar preparat per la feina que vaig trobar a Barcelona. Ni quan vaig decidir deixar-la. Ni quan vaig decidir dedicar-me a dibuixar. O quan vaig entrar a Toastmasters. O quan vaig declarar-me a una persona especial.
La sort, això sí, va ajudar a que les circumstàncies fossin favorables. Però van ser les meves decisions i el meu esforç el que em van dur a poder-les aprofitar. La sort, sense la preparació per reconèixer-la i aprofitar-la, és com “donar pa a un que no té dents”.
La sort, crec jo, no podem controlar-la. El que feim amb ella, sí. Fins i tot amb la dolenta.
Vaig contar aquí com aquell estiu de 2008, la meva amiga Eva va morir en un accident de cotxe, aturada en un embós de l'autopista, quan un conductor despistat va frenar tard. Si realment som responsables del nostre destí, no puc imaginar quin sentit donar a un fet tan tràgic.
I tot i així, aquest va ser el fet que em va fer reaccionar, posar-me en marxa, i entendre què és realment l'atzar i la sort. És un cotxe que no veim venir, i que quan ens colpeja, tot el que podem fer és estar preparats, acceptar l'inevitable, i decidir què volem estar fent amb la nostra vida quan el destí, finalment, ens surti al pas.
Post dedicat a David.
