dilluns, 1 de setembre del 2014

La mar quant més té, més brama

(versión en castellano más abajo)


Pròleg

Aquest passat 21 d'agost, vaig acomiadar-me d'un vell amic després de 12 anys. Amb ell vaig passar molts de bons moments, vaig viure experiències, i vaig compartir amistats. Però al final, quan ja no em servia de res, i mantenir-lo em costava més que desfer-me'n, vaig fer el que hauria d'haver fet fa molt de temps, i me'l vaig treure de damunt. Per si qualcú s'ha pensat que som una persona horrible, aquest és el meu amic:


Vaig vendre el meu Ford Fiesta per una dècima part del que em va costar, i encara en don gràcies. Aquests darrers anys, vaig haver-me d'avesar a anar cada setmana a moure el maleit cotxe (que tenia aparcat a L'Hospitalet, lluny de ca meva i de la feina) per a evitar que se li descarregàs la bateria. Apart d'aquesta carrera de manteniment (l'equivalent mecànic de treure a passejar el ca), aquest darrer any només el vaig fer servir quatre vegades. Per això, ni em sap greu ni sent nostàlgia d'haver venut el cotxe. El que sent, és alleujament.

. . . . .

Ara fa un any vos proposava els meus projectes per a l'any nou (que com tothom que ha estudiat sap, comença l'1 de setembre), i revisant-los ara que es compleix la data que m'havia marcat, me'n don compte que vaig ser més aviat optimista, com a qualsevol bona llista de bons propòsits.

En lloc d'un llibre al mes, he llegit menys de dos llibres en tot aquest any, i encara estic encallat al 81% del segon (A Dance With Dragons, si en tenies la curiositat). El número 5 de Huérfanos està molt avençat – llapis complet i 12 pàgines a tinta – però encara queda feina per a publicar-lo. He après a dibuixar digitalment – el Huérfanos 5 està completament entintat amb Manga Studio – però em queda molt per aprendre. Seguesc fent la mateixa feina, encara que no a la mateixa empresa (vaig canviar d'estudi el passat abril) encara que he après almenys una tecnologia nova. Respecte a la dieta i l'exercici, he millorat molt respecte al punt on vaig començar, però aquest matí encara estava als 75 Kg, i només em queden 4 mesos per a complir el meu propòsit – 70 Kg l'11 de gener de 2015 – amb dos períodes de vacances inclosos: una boda i un nadal, les pitjors èpoques per a mantenir la línia.

A canvi de tot el que no he fet, vaig tornar a Toastmasters el passat setembre, on he fet tots els discursos que em faltaven dels meus manuals avençats, i amb això he completat el meu ACB (Advanced Communicator Bronze). I també he estat desenvolupant unes idees per a futurs còmics – projectes que suposadament havia descartat per manca de temps. El canvi de feina ha suposat un trasbals a la meva rutina, però m'ha tornat a estimular intel·lectualment, que em feia falta per a evitar la sensació d'estancament. Vaig estar a Las Vegas el desembre, i a Londres el març. També he anat a cinc bodes – entre el 3 de maig i el 21 de juny!

Si hagués de decidir quins plans tenia l'univers per a impedir-me deixar el país l'estiu passat, tota aquesta activitat frenètica (sobretot les cinc bodes) podria ser una bona raó. Potser no hauria fet tots aquests discursos, ni dibuixat un nou còmic, ni començat aquesta nova feina, ni estaria tan en forma, i venir a totes aquestes bodes hauria estat un repte logístic més complicat. Potser ni tant sols tindria un smartphone!

Però no us enganyaré, ni a vosaltres ni a jo mateix. L'univers no en tenia cap, de pla, ni per jo ni per ningú. He fet totes aquestes coses perquè vaig decidir treure'n el millor de la fatalitat, i que ja que vaig haver de canviar de plans, que almenys valgués la pena.

Però que quedi clar, no va ser l'univers qui em va fer quedar a Barcelona. Va ser l'ansietat.

L'any passat per aquestes dates jo m'havia d'haver mudat a Helsinki, Finlàndia, on el 2 de setembre havia de començar a treballar a Rovio (els dels Angry Birds) com a Lead Programmer d'un selecte equip de desenvolupament de nous projectes. Tant si sortia bé com si no, aquesta havia de ser una de les experiències, professional i vital, més importants de la meva vida.

Però com ja vaig contar extensament, el Dark Muppet tenia altres plans.

Si, ha estat un bon any. Sí, ha valgut la pena quedar-me a Barcelona. No hauria volgut perdre'm totes aquestes coses bones. No em penedesc en absolut de la meva decisió de rendir-me a l'ansietat i quedar-me. Si no vaig seguir endavant, és perquè no estava preparat.

Però aquesta història no s'acaba aquí. Mentre jo no aconsegueixi complir amb el meus plans de passar un temps vivint a l'estranger, i superar de una vegada per totes l'ansietat que em genera aquesta experiència (o com va passar l'any passat, només la idea!), la meva lluita no s'haurà acabat.

No importa quants còmics dibuixi, quants discursos faci, quants kilòmetres corri.

El Dark Muppet ha de morir.

I per a matar-lo, un dia hauré de fer les maletes, preparar-me per marxar – a un altre lloc, a una altra ciutat, a un altre país – i esperar a que surti. I he d'estar preparat per a passar-ho pitjor que totes les vegades anteriors – aquesta és la força de l'ansietat: cada vegada que et rendeixes, es fa més forta.

Però avui no és aquest dia. Aquesta setmana quan feia els tràmits de traspàs del meu cotxe, un tràmit burocràtic se'ns va encallar, i només aquest inconvenient – que es va arreglar amb vàries cridades i corregudes – em va provocar un enorme estrès. Si en lloc de vendre el meu cotxe, m'hagués posat a desmuntar ca meva i fer les maletes per a anar-me'n a Helsinki, no vull ni imaginar fins a on se m'hauria disparat la serotonina.

Definitivament, avui no és el dia en què faig les maletes. Però aquest any que comença, quan estic a pocs mesos de complir els 40, vull fer un propòsit d'any nou molt especial, per als anys vinents: el de preparar-me – física, mental i psicològicament – per a guanyar la meva batalla més important: la de la meva ment contra les meves pors imaginàries, el Dr. Jekyll contra Mr. Hyde. M.A. Garcías contra el Dark Muppet.

I no importa quant de temps, esforç o patiment em calgui, aquesta batalla l'he de lluitar, una vegada i una altra, fins que la guanyi. Si vaig dedicar 20 anys i grans esforços a dibuixar una novel·la gràfica, assolir el meu major repte vital no es pot merèixer menys que seguir-ho intentant, costi el que costi.

I com va dir el Winston Churchill: "mai, mai, mai rendir-se".




Prólogo

Este pasado 21 de agosto, me despedí de un viejo amigo después de 12 años. Con él pasé muchos buenos momentos, viví experiencias, y compartí amistades. Pero al final, cuando ya no me servía de nada, y mantenerlo me costaba más que deshacerme de él, hice lo que debería haber hecho hace mucho tiempo, y me lo saqué de encima. Por si alguien ha pensado que soy una persona horrible, este es mi amigo:



Vendí mi Ford Fiesta por una décima parte de lo que me costó, y aún doy gracias. Estos últimos años, tuve que acostumbrarme a ir cada semana a mover el maldito coche (que tenía aparcado en L'Hospitalet, lejos de mi casa y del trabajo) para evitar que se le descargara la batería. Aparte de esta carrera de mantenimiento (el equivalente mecánico de sacar a pasear al perro) este último año sólo lo usé cuatro veces. Por eso, ni lo lamento ni siento nostalgia de haber vendido el coche. Lo que siento, es alivio. 

. . . . .

Hace un año os proponía mis proyectos para el año nuevo (que como todo el mundo que ha estudiado sabe, comienza el 1 de septiembre), y revisándolos ahora que se cumple la fecha que me había marcado, me doy cuenta que fui más bien optimista, como cualquier lista de buenos propósitos que se precie.

En lugar de un libro al mes, he leído menos de dos libros en todo este año, y todavía estoy atascado al 81% del segundo (A Dance With Dragons, si tenías la curiosidad). El número 5 de Huérfanos está muy avanzado - lápiz completo y 12 páginas a tinta - pero aún queda trabajo para publicarlo. He aprendido a dibujar digitalmente - el Huérfanos 5 está completamente entintado con Manga Studio - pero me queda mucho por aprender. Sigo haciendo el mismo trabajo, aunque no en la misma empresa (cambié de estudio el pasado abril) aunque he aprendido al menos una tecnología nueva. Respecto a la dieta y el ejercicio, he mejorado mucho respecto al punto donde empecé, pero esta mañana todavía estaba en los 75 Kg, y sólo me quedan 4 meses para cumplir mi propósito - 70 Kg el 11 de enero de 2015 - con dos períodos de vacaciones incluidos: una boda y un navidad, las peores épocas para mantener la línea.

A cambio de todo lo que no he hecho, volví a Toastmasters el pasado septiembre, donde he hecho todos los discursos que me faltaban de mis manuales avanzados, y con ello he completado mi ACB (Advanced Communicator Bronze). Y también he estado desarrollando unas ideas para futuros cómics - dos proyectos que supuestamente había descartado por falta de tiempo. El cambio de trabajo ha supuesto un revés a mi rutina, pero me ha vuelto a estimular intelectualmente, que me hacía falta para evitar la sensación de estancamiento. Estuve en Las Vegas en diciembre, y en Londres en marzo. También he ido a cinco bodas - entre el 3 de mayo y el 21 de junio!

Si tuviera que decidir qué planes tenía el universo para impedirme dejar el país el verano pasado, toda esta actividad frenética (sobre todo las cinco bodas) podría ser una buena razón. Quizá no habría dado todos estos discursos, ni dibujado un nuevo cómic, ni empezado este nuevo trabajo, ni estaría tan en forma, y venir a todas estas bodas habría sido un reto logístico más complicado. Quizá ni siquiera tendría un smartphone!

Pero no os voy a engañar, ni a vosotros ni a mí mismo. El universo no tenía ningún plan, ni para mí ni para nadie. He hecho todas estas cosas porque decidí sacar lo mejor de la fatalidad, y que ya que tuve que cambiar de planes, que al menos valiera la pena.

Pero que quede claro, no fue el universo el que me hizo quedar en Barcelona. Fue la ansiedad.

El año pasado por estas fechas yo me tenía que haber mudado a Helsinki, Finlandia, donde el 2 de septiembre debía empezar a trabajar en Rovio (Angry Birds) como Lead Programmer de un selecto equipo de desarrollo de nuevos proyectos. Tanto si salía bien como si no, esta debía ser una de las experiencias, profesional y vital, más importantes de mi vida.

Pero como ya conté extensamente, el Dark Muppet tenía otros planes.

Si, ha sido un buen año. Sí, ha valido la pena quedarme en Barcelona. No hubiera querido perderme todas estas cosas buenas. No me arrepiento en absoluto de mi decisión de rendirme a la ansiedad y quedarme. Si no seguí adelante, es porque no estaba preparado.

Pero esta historia no termina aquí. Mientras yo no consiga cumplir con mis planes de pasar un tiempo viviendo en el extranjero, y superar de una vez por todas la ansiedad que me genera esta experiencia (o como ocurrió el año pasado, sólo la idea!), mi lucha no habrá acabado.

No importa cuántos cómics dibuje, cuántos discursos haga, cuantos kilómetros corra.

El Dark Muppet debe morir.

Y para matarlo, un día tendré que hacer las maletas, prepararme para marchar - a otro lugar, a otra ciudad, a otro país - y esperar a que salga. Y tengo que estar preparado para pasarlo peor que todas las veces anteriores - esta es la fuerza de la ansiedad: cada vez que te rindes, se hace más fuerte.

Pero hoy no es ese día. Esta semana cuando hacía los trámites de traspaso de mi coche, un trámite burocrático se nos atascó, y sólo este inconveniente - que se arregló con varias llamadas y carreras - me provocó un enorme estrés. Si en lugar de vender mi coche, me hubiera puesto a desmontar mi casa y hacer las maletas para irme a Helsinki, no quiero ni imaginar hasta donde se me habría disparado la serotonina.

Definitivamente, hoy no es el día en que hago las maletas. Pero este año que comienza, cuando estoy a pocos meses de cumplir los 40, quiero hacer un propósito de año nuevo muy especial, para los próximos años: el de prepararme - física, mental y psicológicamente - para ganar mi batalla más importante: la de mi mente contra mis miedos imaginarios, el Dr. Jekyll contra Mr. Hyde. M.A. Garcías contra el Dark Muppet.

Y no importa cuánto tiempo, esfuerzo o sufrimiento me sea necesario, esta batalla la he de luchar, una y otra vez, hasta que la gane. Si dediqué 20 años y enormes esfuerzos a dibujar una novela gráfica, alcanzar mi mayor reto vital no se puede merecer menos que seguir intentándolo, a toda costa.

Y como dijo Winston Churchill: "nunca, nunca, nunca rendirse".

3 comentaris:

El ornitorrinco ilustrado ha dit...

Molt bé M.A. tu puedes, Dark Muppet no podrá contigo!!!!!!! ;D

M.A. Garcías ha dit...

Eso espero, yo al menos lo seguiré intentando.

amelche ha dit...

Good luck!